Esquerres emergents a Amèrica Llatina

Octubre de 2006 - Novembre de 2006

En el darrer mig segle Amèrica Llatina ha sofert interferències del gegant del Nord, amb un seguit de guerres i dictadures militars, i un pes creixent de polítiques neoliberals que han fomentat l'endeutament, la corrupció i una forta dependència respecte del gran capital transnacional.

Des de l'inici del nou segle, però, les esquerres semblen recuperar-se en molts països, tant les esquerres més convencionals com altres forces emergents amb un perfil renovat. Al Brasil ocupa la presidència un sindicalista, despertant les esperances de milions de marginats rurals sense terres i de pobres urbans de les favelas , però topant alhora amb enormes dificultats. A Mèxic es posa fi a 72 anys de govern ininterromput del PRI i la societat és commocionada per l'aparició del zapatisme com a expressió de l'entrada dels pobles indígenes a la vida política. A Veneçuela guanya repetidament les eleccions un militar de pell fosca, odiat per l'oligarquia, que fa una política favorable als interessos de les majories. A Bolívia esdevé president un dirigent cocalero que comença el seu mandat nacionalitzant els hidrocarburs.

Aquestes experiències tenen en comú l'opció clara per la via electoral i democràtica i la voluntat de lligar-se a les grans majories populars, que vol dir, en molts països, la població indígena i mestissa, tradicionalment marginada del sistema polític. Cap a on van aquestes experiències polítiques? Estan justificats els temors sobre derives “populistes” i les desconfiances sobre el discurs de l' “autonomia indígena” com a forma d'etnicisme excloent i premodern? A l'observador europeu li crida l'atenció la radicalitat d'uns líders que promouen les nacionalitzacions, rebutgen les privatitzacions i critiquen obertament el neoliberalisme, tot explorant noves formes de cooperació entre països al marge de les regles del lliure mercat capitalista. Estem davant d'una renovació de l'esquerra o d'unes aventures sense futur?