Ningú no ignora ja que, en aquest final de segle, vivim un període de ruptures, de trencaments, de recomposició general de les forces geoestratègiques, de les formes socials, dels actors econòmics i de les referències culturals. Cinc anys després de la caiguda del mur de Berlín i tres anys després de la Guerra del Golf, l’optimisme s’ha acabat del tot. Arreu la incertitud, l’alarma, el desarrelament succeeixen a la gran esperança d’un “nou ordre mundial”. Aquest nou ordre, ara ho sabem, és mort i les nostres societats, com a les precedents èpoques de transició, es demanen si no s’encaminen vers la civilització del caos.
Sensatesa en el gran desordre que trasbalsa el paisatge geopolític després de la guerra freda, tothom reclama sensatesa. Dirigents i ciutadans constaten “la incapacitat en què ens trobem de descobrir el principi fundador del món postcomunista” i admeten que “ens falta trobar noves formes de pensament”. Esdeveniments de gran amplitud, com la implosió de la Unió Soviètica, la desaparició dels règims comunistes d’Europa de l’Est, la unificació d’Alemanya, l’extenuació dels “conflictes de baixa intensitat”, la fi de l’apartheid a Àfrica del Sud, les commocions polítiques al Japó i a Itàlia, i el reconeixement mutu d’Israel i l’OLP transformen completament el joc polític internacional.
L’Europa occidental es troba altra vegada geogràficament agafada a la tenalla de dues vastes zones inestables i perilloses: l’Est destrossat pel desastre econòmic, la flamarada dels nacionalismes i les guerres en curs o futures; i la riba sud de la mediterrània doblegada sota el pes d’una demografia excessiva, malalta de règims totalitaris, anèmica pel fracàs econòmic i constantment amenaçada d’explosió social.
Tot plegat acompanyat d’una mundialització de la informació. La televisió, via satèl·lit, ja transmet en directe els grans esdeveniments a tot el planeta; la cadena d’informació contínua CNN ha commogut el periodisme i ha trastornat la diplomàcia, i obligat les cancelleries, és a dir els Caps d’Estat, a prendre, en directe, decisions que haurien merescut més reflexió. A la guerra de les imatges, una fotografia o una escena televisada i el seu eco planetari poden ser més eficaces que un cos de l’exèrcit. Ho hem pogut mesurar a la Guerra del Golf, i més recentment a Somàlia.
Contràriament a allò que afirmen aquells que, massa prematurament, havien anunciat la “fi de la història”, aquesta sembla tornar amb força, fent aparèixer altra vegada cohorts obscures que crèiem dominades. I, davant els nostres ulls, s’enfronten a les formidables transformacions que produeixen els efectes conjugats de la revolució tecnològica i el buit deixat per la implosió del comunisme.
UN MÓN SENSE BRÚIXOLA
Ignacio Ramonet
Director de Le Monde Diplomatique
CONFLICTIVITAT CREIXENT A L’EX UNIÓ SOVIÈTICA I ALS PAÏSOS DE L’EST
Carlos Taibo
Professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid
MÓN ÀRAB-ISLÀMIC: CONFLICTES INTERNS I EXTERNS
Mohamed Harbi
Historiador, Professor de la Universitat París 8
AMÈRICA LLATINA: VIURÀ LA DEMOCRÀCIA EN LA POBRESA?
Carlos Gabetta
Director de Cuatro Semanas i Le Monde Diplomatique
ÀFRICA NEGRA. EL NAUFRAGI DE LA MODERNITAT
Ferran Iniesta
Professor d’Història d’Àfrica de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut d’Estudis Africans
PREVENCIÓ I RESOLUCIÓ DE CONFLICTES INTERNACIONALS: UNA NOVA ETAPA?
Rafael Grasa
Professor de Relacions Internacionals. Secretari del Centre d’Estudis sobre la Pau i el Desarmament de la Universitat Autònoma
|
